Sèneca
1. Cerca informació sobre qui era Sèneca i escriu les coses més rellevants de la seva vida al teu blog amb imatges de la seva persona.
2. Llegeix aquestes catorze reflexions que va fer, les penges al teu blog amb una explicació breu (amb les teves paraules) davall de cada una.
3. Amb quina reflexió et sents més identificat? Explica el per què.
La vida feliç de Sèneca
Mai no consideraré que és molt el que rebi algú que en sigui digne
(Extret de la revista Catorze.cat)
Sèneca va adreçar al seu germà Gal·lió les reflexions que trobem al llibre La vida feliç,
que corresponen a un dels tractats morals clau dins l'obra del filòsof
(nascut a Còrdova l'any 4aC i mort a Roma el 65dC). Escrit cap a l'any
58 dC, parteix de la idea que l’home feliç és aquell que viu d’acord amb
les regles de la natura, que busca la millor manera d'assolir un
esperit ple i que sap trobar el just equilibri entre la virtut i el
plaer.
1. En primer lloc cal determinar què és el que desitgem; després, mirar d'esbrinar quins mitjans ens permetran d'arribar-hi amb més celeritat.
2. Cap altra cosa no ens enreda tant en les pitjors desgràcies com el fet d'emmotllar-nos a l'opinió comuna, creguts que és millor allò que ha estat més aplaudit, com també el fet de tenir molts models que donem per bons i de no viure seguint la raó sinó més aviat la imitació.
3. D'aquí prové aquesta aglomeració tan gran dels uns llançant-se sobre els altres. I el que s'esdevé quan es forma un gran amuntegament de persones, en què els uns aixafen els altres –ningú no cau sense arrossegar-ne un altre, i els primers són la ruïna dels següents–, pots veure que succeeix en qualsevol vida: ningú no s'equivoca i prou, sinó que és alhora l'autor i la causa de l'error dels altres.
4. Aprovem i condemnem les mateixes coses; aquest és el resultat de tota decisió presa segons l'opinió de la majoria. [...] Cal que busquem el millor per fer, no pas el més habitual; i allò que ens atorgui el gaudi de la felicitat eterna, no pas el que hagi estat aprovat pel comú de a gent, el pitjor intèrpret de la veritat.
5. Per què no cerco, més aviat, quelcom de realment útil, que pugui sentir i no pas exhibir?
6. La vida feliç és aquella que es desenrotlla segons la seva natura, i només és possible d'arribar-hi si l'esperit, per començar, és assenyat i té una possessió constant d'aquest seny; seguidament, si és ferm i enèrgic; després, absolutament pacient, adaptat a les circumstàncies, curós del seu cos i de tot el que hi té a veure, però sense angoixar-se; en fi, atent a les diverses coses que configuren la vida sense mostrar una admiració particular per cap d'elles, disposat a fer ús dels presents de la Fortuna, no pas a ser-ne esclau. [...] El resultat d'això és la completa serenor i la llibertat, un cop rebutjat tot allò que ens irrita o ens espaordeix.
7. És feliç qui té una opinió recta, qui es complau amb les circumstàncies presents, siguin quines siguin, i sap valorar el que té; és feliç aquell a qui la raó confia el domini dels seus afers.
8. Els antics van recomanar de seguir la vida millor, no pas la més plaent de manera que el desig no fos el guia sinó el company de la voluntat recta i bona.
9. Cerco el bé de l'home, no pas el del ventre, que és més gran en els animals, tant domèstics com salvatges. [...] Com més grans són aquests plaers, més petit i més esclau és aquell que la gent anomena feliç.
10. Cal entomar amb ànim generós tot el que patim per la naturalesa mateixa del món, ja que estem lligats a aquest jurament: suportar la nostra naturalesa mortal i no deixar-nos trasbalsar per aquelles coses que no podem evitar.
11. El verí dels envejosos [...] no impedirà que continuï lloant la vida, no pas la que duc, sinó la que sé que he de dur.
12. Qui fa el propòsit següent: «Jo miraré la mort amb la mateixa expressió amb què en sento parlar. Em sotmetré a tants treballs com calgui, encoratjant el cos amb el meu esperit. Menystindré les riqueses, tant les presents com les absents, i no em sentiré més trist si es troben en una altra banda, ni més coratjós si llueixen al meu voltant. No faré cas de la Fortuna, ni quan arribi ni quan se'n vagi. Miraré totes les terres com si fossin meves, i les meves, com si fossin de tothom.
13. Viuré com si sabés que he nascut per als altres, i per aquest motiu donaré gràcies a la natura: certament, podria haver vetllat ella millor pels meus interessos? Ella m'ha donat, sencer, a tothom; i tothom, sencer, a mi. Tot el que tingui, no ho guardaré amb avarícia ni ho repartiré pròdigament; no em creuré que posseeixo res més del que he ben donat. No mesuraré els meus favors pel seu nombre, ni per la seva importància, ni per cap altra cosa llevat del valor de qui els rep; mai no consideraré que és molt el que rebi algú que en sigui digne.
14. No faré més mogut per l'opinió comuna, ho faré tot per convicció. M'imaginaré que tot el que faig segons la meva consciència té lloc davant la mirada del poble. La meva finalitat a l'hora de menjar i de beure serà ofegar les necessitats de la natura, i no pas omplir i buidar la panxa. Seré encantador amb els amics, afable i complaent amb els enemics. Em convenceran abans i tot de demanar-m'ho, i m'ocuparé de les peticions honestes. Sabré la que meva pàtria és el món i que els déus són els meus protectors; que es troben sobre meu i al meu voltant, jutges severs dels meus mots i dels meus actes. I quan la natura reclami el meu esperit, o bé la raó l'abandoni, me n'aniré havent demostrat que he estimat la rectitud, les bones empreses, i que per culpa meva no s'ha reduït la llibertat de ningú, encara menys la meva»; aquell qui es proposi de fer tot això, ho vulgui, ho intenti, farà camí vers els déus i ell, encara que no hi arribi, «haurà mort en un gran acte de gosadia».
Foto: Catorze
1. En primer lloc cal determinar què és el que desitgem; després, mirar d'esbrinar quins mitjans ens permetran d'arribar-hi amb més celeritat.
2. Cap altra cosa no ens enreda tant en les pitjors desgràcies com el fet d'emmotllar-nos a l'opinió comuna, creguts que és millor allò que ha estat més aplaudit, com també el fet de tenir molts models que donem per bons i de no viure seguint la raó sinó més aviat la imitació.
3. D'aquí prové aquesta aglomeració tan gran dels uns llançant-se sobre els altres. I el que s'esdevé quan es forma un gran amuntegament de persones, en què els uns aixafen els altres –ningú no cau sense arrossegar-ne un altre, i els primers són la ruïna dels següents–, pots veure que succeeix en qualsevol vida: ningú no s'equivoca i prou, sinó que és alhora l'autor i la causa de l'error dels altres.
4. Aprovem i condemnem les mateixes coses; aquest és el resultat de tota decisió presa segons l'opinió de la majoria. [...] Cal que busquem el millor per fer, no pas el més habitual; i allò que ens atorgui el gaudi de la felicitat eterna, no pas el que hagi estat aprovat pel comú de a gent, el pitjor intèrpret de la veritat.
5. Per què no cerco, més aviat, quelcom de realment útil, que pugui sentir i no pas exhibir?
6. La vida feliç és aquella que es desenrotlla segons la seva natura, i només és possible d'arribar-hi si l'esperit, per començar, és assenyat i té una possessió constant d'aquest seny; seguidament, si és ferm i enèrgic; després, absolutament pacient, adaptat a les circumstàncies, curós del seu cos i de tot el que hi té a veure, però sense angoixar-se; en fi, atent a les diverses coses que configuren la vida sense mostrar una admiració particular per cap d'elles, disposat a fer ús dels presents de la Fortuna, no pas a ser-ne esclau. [...] El resultat d'això és la completa serenor i la llibertat, un cop rebutjat tot allò que ens irrita o ens espaordeix.
7. És feliç qui té una opinió recta, qui es complau amb les circumstàncies presents, siguin quines siguin, i sap valorar el que té; és feliç aquell a qui la raó confia el domini dels seus afers.
8. Els antics van recomanar de seguir la vida millor, no pas la més plaent de manera que el desig no fos el guia sinó el company de la voluntat recta i bona.
9. Cerco el bé de l'home, no pas el del ventre, que és més gran en els animals, tant domèstics com salvatges. [...] Com més grans són aquests plaers, més petit i més esclau és aquell que la gent anomena feliç.
10. Cal entomar amb ànim generós tot el que patim per la naturalesa mateixa del món, ja que estem lligats a aquest jurament: suportar la nostra naturalesa mortal i no deixar-nos trasbalsar per aquelles coses que no podem evitar.
11. El verí dels envejosos [...] no impedirà que continuï lloant la vida, no pas la que duc, sinó la que sé que he de dur.
12. Qui fa el propòsit següent: «Jo miraré la mort amb la mateixa expressió amb què en sento parlar. Em sotmetré a tants treballs com calgui, encoratjant el cos amb el meu esperit. Menystindré les riqueses, tant les presents com les absents, i no em sentiré més trist si es troben en una altra banda, ni més coratjós si llueixen al meu voltant. No faré cas de la Fortuna, ni quan arribi ni quan se'n vagi. Miraré totes les terres com si fossin meves, i les meves, com si fossin de tothom.
13. Viuré com si sabés que he nascut per als altres, i per aquest motiu donaré gràcies a la natura: certament, podria haver vetllat ella millor pels meus interessos? Ella m'ha donat, sencer, a tothom; i tothom, sencer, a mi. Tot el que tingui, no ho guardaré amb avarícia ni ho repartiré pròdigament; no em creuré que posseeixo res més del que he ben donat. No mesuraré els meus favors pel seu nombre, ni per la seva importància, ni per cap altra cosa llevat del valor de qui els rep; mai no consideraré que és molt el que rebi algú que en sigui digne.
14. No faré més mogut per l'opinió comuna, ho faré tot per convicció. M'imaginaré que tot el que faig segons la meva consciència té lloc davant la mirada del poble. La meva finalitat a l'hora de menjar i de beure serà ofegar les necessitats de la natura, i no pas omplir i buidar la panxa. Seré encantador amb els amics, afable i complaent amb els enemics. Em convenceran abans i tot de demanar-m'ho, i m'ocuparé de les peticions honestes. Sabré la que meva pàtria és el món i que els déus són els meus protectors; que es troben sobre meu i al meu voltant, jutges severs dels meus mots i dels meus actes. I quan la natura reclami el meu esperit, o bé la raó l'abandoni, me n'aniré havent demostrat que he estimat la rectitud, les bones empreses, i que per culpa meva no s'ha reduït la llibertat de ningú, encara menys la meva»; aquell qui es proposi de fer tot això, ho vulgui, ho intenti, farà camí vers els déus i ell, encara que no hi arribi, «haurà mort en un gran acte de gosadia».
no mires hacia adelante tu solo sige pedaleando
