La Revolució Francesa, tema 2 dossier socials
1. Cerca informació sobre les etapes de la Revolució francesa. En fas un esquema dels punts més importants.
La monarquía absoluta francesa
El lujo con el que se vivía en el palacio de Versalles superaba al de cualquier otra casa real europea. Las continuas celebraciones y la ostentación, personificada en el rey Luis XVI, contrastaba con la pobreza que se vivía fuera de palacio.
- Los privilegios
- El nulo papel político de la burguesía
- La situación de los campesinos
- La difusión de las ideas de la Ilustración
- La deuda económica de Francia
2. Cerca informació sobre l'imperi napoleònic. Quins eren els objectius del Congrés de Viena? Quines mesures es varen prendre per aconseguir-los?
els objectius del tractat era aïllar França, mitjançant la creació o el reforç dels estats veïns del nord i de l'est
Al districte de les Corts lamentem que determinats actes de la festa major hagin ocasionat molèsties a diversos veïns,o a persones malaltes ingressades en els hospitals de la zona. Us comuniquem, però, algunes de les mesures que hem pres per a minimitzar l´impacte negatiu el màxim possible. Enguany, i per evitar la concentració dels actes, s´han localitzat en vint-i-tres espais diferents del districte. Així, la programació als jardins de Clara Campoamor s´ha reduït a tres concerts en tota la festa major. A més, s´han instal · lat limitadors de so i s´han establert controls de seguretat per part de la Guàrdia Urbana del districte. També s´han organitzat dispositius de neteja prèvia i posterior a la celebració de les activitats.-
3. Fes un esquema de les revolucions als diferents països, amb dates corresponents i el seu resultat.
Al llarg de la primera meitat del segle
XIX, com hem vist, a tota Europa van anar definint-se dos grans grups
políticament oposats: els absolutistes, ultres o conservadors i els
liberals o progressistes. Entremig podem trobar els elements més
moderats d’ambdós grups. Els primers eren els seguidors dels principis
restauracionistes establerts al Congrés de Viena i de la Santa Aliança.
Els segons agrupaven col·lectius tant diversos com els nacionalistes,
els liberals i els romàntics defensors a ultrança de les llibertats dels
individus.
Els liberals tenien a la major part dels
seus adeptes en la burgesia, promotora de la Revolució francesa de 1789,
que va veure com les seves aspiracions no van ser respectades en els
governs posteriors. Quan a partir de la independència de Grècia es
disgregui la Santa Aliança, aquesta burgesia creurà que havia arribat el
moment de fer valer la seva ideologia a través d’una segona onada
revolucionària.
Així, en la dècada de 1830 novament
sorgiran moviments revolucionaris que ja afectarien tant a l’Europa
central com a l’occidental, amb una extensió i unes repercussions més
grans que les viscudes a la dècada anterior. En aquesta ocasió, les
insurreccions tindrien més suport popular i, en aquells països on van
triomfar, van comportar la substitució dels règims absolutistes per
sistemes polítics constitucionals en els quals la burgesia va passar a
detenir el poder. Amb tot, encara es mantindria la marginació de les
classes populars de la vida política perquè el sufragi era censatari o
restringit i les llibertats públiques eren limitades.
Va ser a França on va
iniciar-se el nou procés revolucionari dels anys trenta. El príncep de
Polignac, ministre del monarca Carles X, va dissoldre el parlament el 25
de juliol de 1830, va suprimir la llibertat de premsa i va excloure del
cens electoral a comerciants i industrials. Davant les mesures
reaccionàries del govern de Carles X, que intentava derogar la Carta
Atorgada de Lluís XVIII, la burgesia va prendre les armes i va ocupar
París per expulsar el darrer Borbó i nomenar un nou rei: Lluís Felip
d’Orleans.
El rei-ciutadà, que acceptaria tres
principis bàsics del liberalisme: la sobirania nacional, una constitució
que reconeixia els drets de la Carta Atorgada de 1814, i llibertat
política i parlamentària. Aquest fet representava per França, desprès de
l’experiència fallida de Lluís XVI amb l’Assemblea Legislativa el 1791,
la nova formació d’una monarquia liberal o constitucional, que
ràpidament va ser reconeguda per Anglaterra. Seria, però, la gran
burgesia la que recolliria els fruits d’una revolució protagonitzada per
la petita burgesia i els obrers, ja que la monarquia orleanista aviat
oblidaria les seves promeses de liberalització i democratització del
règim polític francès i condemnaria a les classes mitjanes, el seu
principal suport inicial, a una situació de marginació política.
Encoratjada pel triomf de la revolució a França, la veïna Bèlgica,
sotmesa a Holanda des del Tractat de Viena (1815), va revoltar-se
combinant reclamacions nacionals i liberals. Així, el 4 d’octubre de
1830, els belgues prenien Brussel·les i declaraven la seva
independència. Prússia, Àustria i Rússia van intentar intervenir per
imposar el principi de legitimitat, però Anglaterra i França van
oposar-se i van reconèixer el nou Estat. A la Conferència de Londres de
1831 es confirmaria la independència belga i la seva neutralitat sota la
monarquia constitucional del rei Leopold I.
Tanmateix, països com Espanya, entre 1833
i 1839, i la Gran Bretanya, a través de l’ampliació dels drets polítics
el 1832, també van fer el trànsit cap al liberalisme en aquest període.
En canvi, en altres llocs com ara a Itàlia, Polònia o Alemanya, els
moviments revolucionaris dels anys trenta van fracassar.
A Polònia, sotmesa
majoritàriament a Rússia, l’exèrcit va insurreccionar-se el 29 de
novembre de 1830. L’any següent els polonesos declararien la seva
independència. Tot i l’èxit inicial, les desavinences entre la noblesa
polonesa conservadora i la burgesia liberal van propiciar que l’exèrcit
rus esclafés la revolució i iniciés una terrible repressió davant la
neutralitat i indiferències britànica i francesa.
Al centre d’Itàlia
(Mòdena, Romanya i les Marques) va esclatar un alçament propiciat per
l’acció soterrada dels carbonaris, que ràpidament va ser apaivagat per
l’Imperi Austríac amb l’única reclamació de França. Tot i aquest fracàs,
la revolució de 1830 va significar l’inici d’una nova consciència de
pàtria que encoratjaria en la segona meitat del segle la lluita per la
unificació i la independència italiana.
Finalment, a Alemanya,
dividida en petits Estats sota el proteccionisme del Regne de Prússia (i
de l’Imperi Austríac), la revolució va iniciar-se el 1830 en alguns
Estats de la regió central que van adoptar constitucions liberals
–Brunswick, Hesse, Hannover i Saxònia–. El moviment revolucionari va
extendre’s lentament als Estats meridionals que van intentar dominar la
Dieta (parlament) de la Confederació Germànica, unió política de
l’Europa central creada pel Congrés de Viena el 1815 agrupant a 38
Estats sobirans. Creada per omplir el buit que havia deixat la
desaparició del Sacre Imperi durant l’Imperi Napoleònic, disposava d’un
parlament a Frankfurt i buscava equilibrar la influència d’Àustria i
Prússia al nord d’Europa sota la presidència de l’emperador austríac i
com a fre a les tendències liberals. Els intents revolucionaris de 1830
per canviar les constitucions dels Estats alemanys van fracassar. Amb
tot, Prússia va introduir el Zollverein (1834), la unió duanera dels Estats del nord, futura llavor de la unificació del país.
4. Quina era la situació d'Itàlia i d'Alemanya al començament del segle XIX?
llevó a
la unión de los diversos estados en los que la península italiana estaba
dividida, en su mayor parte vinculados a dinastías consideradas «no
italianas» como los Habsburgoo los Borbones.
La unificación de Alemania fue un proceso
histórico que tuvo lugar en la segunda mitad del siglo XIX en Europa
Central y que culminó con la creación del Imperio alemán el 18 de enero
de 1871 reuniendo diversos estados hasta entonces independientes
(Prusia, Baviera, Sajonia, etc.).
5. Explica com es va desenvolupar el procés d'unificació d'Itàlia. Quin territori el va liderar?
El procés mitjançant el qual, entre 1859 i 1870, foren unificats els diversos estats en què s'estructurava la península Itàlica (i illes del voltant) per tal de crear l'actual Estat italià; en la pràctica consistí en l'annexió de tots al nucli impulsor del procés, Piemont-Sardenya (oficialment "Regne de Sardenya"), esdevingut Regne d'Itàlia el
17 de març de 1861 sota la dinastia de Savoia, que era d'origen tan
extraitàlic com totes les dinasties reputades "no italianes" (els Habsburg i els Borbó, especialment). El Piemont Sardenya es el que va liderar.
6. Quin era l'obstacle principal per a la unificació d'Alemanya? Explica com es va fer.
7. Quins trets comuns representen la unificació d'Itàlia i d'Alemanya?
Una complicació per parts dels dos paisos per unirse en un.
8. Quins problemes persistien a la darreria del segle XIX a l'Imperi Austríac i a l'Imperi Turc?
L'economia.
9. Quins eren els objectius de la lluita política a l'Europa Occidental en aquella mateixa època?
Conseguir que tothom tengui els mateixos drets.
No hay comentarios:
Publicar un comentario